NO TÉ NOM NI LLOC

Quan per primera vegada se'm va plantejar la responsabilitat de dur a terme aquest cicle inicial d'exposicions, estava ben decidida a entrar de ple en els no-llocs. Potser perquè una lectura recent m'hi havia portat al mateix temps que feia un viatge, potser perquè des de l'aeroport era massa fàcil la coincidència, i els espais de trànsit, els llocs d'espera, eren un munt d'objectes, de cares i passos encreuats, com taques en moviment dins un context mínim, impersonal, fred..., amb el fons d'un teixit de color variable. Allà, només calia manipular posicions per obtenir un món on les fronteres entre la virtualitat i l'espai real tan sols fossin un joc d'equívocs, un munt d'aparences il.lusòries, però sense oblidar que nosaltres provocàvem el conflicte buscant la divergència del punt de vista amb la realitat convencional assumida.

El cicle es clourà amb una mostra virtual sobre els no-llocs, però el contacte amb el treball fotogràfic de Jordi Puig, l'autor que obre la proposta, també em va fer pensar en aquests espais sense nom ni lloc on es produeixen equívocs fins i tot en la pròpia tècnica. M'explico: mires i veus un fragment ampliat que pot ser un objecte qualsevol, amb fons de colors que recorden la manipulació digital, mentre que -en realitat- tot és identificable i forma part d'una tècnica emprada des dels mitjans més tradicionals. Des de la naturalitat extrema, sense cap secret més enllà de la pròpia manera de mirar, el fragment real i sense manipulació passa a ser un cos mòbil de plàstic -una zebra, un soldadet...- o que pot rodar (una esponja) a través dels colors.

Jordi Puig genera imatges a partir de la divergència entre existències (reals i virtuals) per acabar fent explícita la visió del que no té nom ni lloc, una visió on podem parlar d'una gran tècnica fotogràfica, sense paranys més enllà del conflicte visual entre el que nosaltres veiem i creiem, però també de l'element pictòric per la manera d'utilitzar el color, i de la poètica a l'hora de manipular les emocions sense acceptar les regles del joc. La varietat de formes dels objectes i com canvien segons la disposició d'una mirada que vol resituar alhora una altra mirada més ingènua que qüestiona el món de la representació, fa que mai no ens allunyem del què passa, perquè com llegim en alguna de Les ciutats invisibles, "no hi ha llenguatge sense engany". Al capdavall, la intenció irònica estableix sempre un diàleg entre objecte i fons amb indicis que condueixen a l'equívoc, però alhora persuadeixen.

Glòria Bosch