Entrevista a Joan Casellas

De LTM Machina

Avant, 5/11/97.

En Joan Casellas, al seu estudi del carrer Badia, al barri de Gr� cia, est� enfeinadissím preparant la trobada anyal de la Red Arte, que aquest any se celebra a Barcelona. La Red Arte és una xarxa que agrupa a diferents col.lectius de l’Estat espanyol dedicats a l’art contemporani. D’entre aquests col.lectius hi ha Coclea, Aire, Espais d’Art Contemporani, MNAP. Les trobades no sé ben bé quina utilitat logística o metodològica tenen, potser, nomes serveixen per veure’s i prendre unes cerveses amb els amics asturians, bascos, valencians.

La visita a en Joan Casellas té com, a finalitat que em parli del Club 7 (associació cultural per a la performance), del que ells n’es un dels membres fundadors. En Joan és un home cordial, amic del bon vi i de la sobretaula. Parlem i parlem fins ben entrada la tarda. El que segueix, en forma de discurs academicista o d’acte inagural, és un resum del que m’explic� en Joan Casellas sobre la performance, l’art, el Club 7:

“Als inicis dels anys 90 ja es evident la crisi del mercat artístic dels 80, d’altre banda, l’art que es practicava als 80 havía estat bastant artificios. Durant els anys 80, va haver artistes als quals els hi va anar bé, pero a d’altres no, ja que els diners del mercat en abundancia, no van repartir-se entre tots per igual, sinó que van acumular-se en mans de pocs. En canvi, als 90, els recursos economics s’acaben i la gent es planteja com continuar creant sense aquests. Una de les respostes mes contundents, davant aquesta manca de mitjans, es l’acció.

La gent descobreix que a traves del gest, de l’acció, pot expressar-se perfectament, ser critic i, sobretot, autogestionar-se. Als 90, les galeries, fruit de la crisi econòmica, perden pes i l’obra d’un artista es valora per si mateixa, sense que factors aliens a aquesta, com les galeries on s’ha exposat, intervinguin otorgant-li valor afegit. Penso que és en aquest marc en el que s’inicia l’acció als 90. Fruit de tot aixó, no només sorgeix la necessitat de crear una infraestructura estable, sinó també de mostrar que la performance és una activitat artística tant digna com qualsevol altre; ja que sovint se la tracta com una activitat anecdòtica, de segon ordre.

A mi, em sorpren quan un catedr� tic d’Història de l’Art diu que la performance est� massa vista. D’entrada, pot ser cert, però, alhora, aquest és capaç de fer un discurs quilometric entorn una obra pictòrica. Llavors, jo penso: si la performance est� morta, la pintura, com a tècnica i com a suport, est� en estat de descomposició. Perquè la performance és un fenomen artístic d’aquest segle. En canvi, la pintura té mils d’anys. Als 90, l’acció es fa visible, pel que he comentat abans, però des d’una perspectiva anecdòtica. Les accions que mes interessaven eren les més espectaculars, ja sigui per la seva violència o pel desplegament de mitjans, etc. El col.lectiu de critics, genralment, mai n´ha dit res de l’acció, perqué han pensat, en privat, que era una tontería, que era un fet purament lúdic. Aleshores, el Club 7, el que ha pretès és mostrar que l’acció no té per què ser una tontería ni un fet anecdòtic. Hem intentat donar a l’artista les possibilitats, tan físiques com teòriques, perquè el públic el pugui arribar a conèixer tal com coneix altres creacions artístiques. Només hem creat les infraestructures necess� ries per donar a conèixer la performance dins d’un marc normalitzat, con del que gaudeixen les altres opcions artístiques.

Les jornades de performance que organitzem s’estructuren entorn de tres aspectes: primer, s’informa al public assitent de la trajectòria artística del performer en questió, el que actuar� aquella nit; segon, es realitza l’acció, i, tercer, s’estableix un debat entre el public i l’artista, per tal de tenir la possibilitat de coneixer tot allò que ha dut al creador fins a l’obra que s’ha presentat.

Per tant, el Club 7 ha buscat la creació d’un forum que faciliti la lectura de les performances al públic en general, però també perqué els crítics, que diuen interessar-se per l’art contemporani, puguin acostar-s’hi i vegin que no es tracta d’un pur divertiment, sinó d’una altre proposta artística.

El públic que ha assistit a aquest primer cicle de performances -celebrat al FAD- ha participat sempre. Totes les crítiques que s’han produït, han estat per part d’un públic especialitzat, ja que la major part d’aquests eren artistes. Tot i que hi ha hagut una minoría d’assistents que no tenien res a veure amb el mon de l’art i que han participat de manera entusiasta. Ara tenim la intenció de publicar totes les xerrades que s’han originat durant les deu sessions. Aixó té a veure amb el centre de documentació que s’est� creant entorn el fet performantic. A part de la programació regular, a partir de la qual donem una plataforma estable al col.lectiu de performers, el centre de documentació oferir� la possibilitat que el públic pugui consultat allò que vulgui sobre les accions, amb materials inèdits força interessants.

La primera idea que v� rem tenir respecte l’indret on instal.lar el Club 7, era molt diferent, era de l’estil Cabaret Voltaire. Busc� vem un cafè. La idea inicial era instal.lar-se en un bar. Per aquest motiu, la primera seu del Club 7 fou el /et i /et -teatre bar situat al barri de la Mercè de Barcelona-; d’aquí en varem treure el nom. Finalment, no va poder funcionar. Alhora, ens movíem en altres � mbits, ateníem contactes amb d’altre gent i fruit de tot aquest moviment, un dia contactarem amb Esperanza Rabat .-periodista qua va escriure, pel suplement dominical de La Vanguardia, un article sobre col.lectius d’artistes independents-. La questió és que vaig parlar-li del Club 7 i ella va suggerir-nos la possibilitat que el FAD ens deixès el local.

El FAD va ser, podriem dir, el prototip, ja que dur� deu setmanes; a Metrònom programarem durant 28 setmanes. A part, l’avantatja de Metrònom és que, al ser una fundació, ens han pogut pagar uns diners que ens serveixen per cobrir les necessitats mínimes. Aixó. d’altre banda, crec que és negatiu, perquè s’acostumava al públic a pagar, la quantitat ridícula de 300 pessetes, per veure un treball artístic; però, com que Mestrónom es una fundació.

Hi ha un aspecte amb el que, sens dubte, sortim guanyant al fer-ho a Metrònom, ens cedeixen un espai, en el pis superior, perquè hi tinguem el centre de documentació; això, facilitar� que la gent el tingui molt mes a l’abast. També tenim pensat d’articul.lar, entorn del centre de documentació un cicle de conferències, per reflexionar a partir de la documentació i generar-ne més. La sala Metrònom també ens ha ofert un petit pressupost per les xerrades.

Nosaltres no volem monopolitzar res; senzillament hem intentat crear una estructura que no existía, i que era interessant crear-la. No m’agrada dir que era necess� ria, perquè penso que res es necess� ri, i en el mon de l’art encara menys. Per tant, si no existís el Club 7 no passaría res. De fet, és la primera associació per a la performance de tot l’Estat espanyol, encara que la Nieves Correa -artista performer madrilenya- té la idea d’engegar una història similar a Madrid. Si es generessin nous focus d’atenció a l’acció, sería interessant que s’organitzés un circuït. En la programació d’aquest any, deu de les vint-i-vuit, sessions organitzades seran d’artistes de fora de Catalunya.

El que intentam és afovorir al m� xim la lectura i la pr� ctica de la performance, aixó ja ens beneficia de forma global. També, intentem oferir tota la varietat formal d’accions que es fan; les úniques limitacions que tenim son les que planteja l’artista, a nivell artístic i medi� tic; si l’artista s’adapta, no només als mitjans tècnics, sinó també als recursos ecòmics que podem oferir-li, no hi ha cap problema. Els artistes que necessiten de grans muntatges tecnològics per actuar, com en el cas de Marcel.lí Antunez, no trobaran cabuda dins la nostra programació, per`si que la poden trobat en els circuïts europeus, molt més preparats econòmicament per assumir les despeses que aquests plantegen.

Si no érem nosaltres els impulsors d’una iniciativa d’aquest tipus, ningú l’haguès engegat i el nostre treball quedaría encara més enfosquit. Pensem que és un esforç que ens beneficiar� . ja que dignificar� d’alguna manera dignificar� les accions. Ës molt trist que critics tan importants com la Glòria Picazo o la Pilar Parcerisses, que han tingut molt a veure amb l’acció i amb l’art conceptual, tinguin una visió jerarquitzada de la història: consideren que tenen interès aquelles performances que es van produïr dins del marc històric dels 70. Això no és just ni objectiu, ja que no es lògic que algú que s’hagui pogut interessar, en algun moment determinat del passat, per fenòmens creatius formalment similars als actuals, ara no s’acosti a aquests. Sembla que les coses guanyin amb el pas del temps. El que vull dir és que sempre hi ha un precedent inmediat a l’hora de crear, el que succeeix és que la vida i les circumst� ncies que envolten aquesta acció de crear són sempre diferents, perquè la vida i la història mai són iguals. Aquí és on radica l’interès de les accions que es fan avui en relació a les dels 70.

La idea general ha estat la d’intentar fer una activitat artística crítica. A partir del postulat classic d’art igual a vida hem intentat dur a terme una activitat artística que pugui qüestionar molts dels aspectes de la vida qüotidiana. L’art és un dels instruments a partir del qual reflexionar sobre l’existència. L’acció acostuma a incidir en els aspectes diaris de l’existència; i és aquest l’aspecte que trobo mes interessant de les accions”.