Historia del Club 7

De LTM Machina

A principis de 1996, el projecte Fluxus Performance que havia comissariat un any abans a la Fundació Antoni Tà pies encara era molt present. I ho era no per una questió de mer record sino, sobre tot, pel que van ser els seus efectes posteriors. A partir d’aquell esdeveniment, alguns dels artistes que hi vam participar - tot i que ja ens coneixiem d’abans- vam establir entre nosaltres una relació notablement mes estreta. Entre aquests, Lluis Alabern, Joan Casellas i jo. De resultes d’aixó, vam començar a discutir intensament sobre els nostres treballs i a col-laborar en diversos projectes comuns. Llavors va ser, tambe, quan vam començar a acaronar la idea de crear una estructura de divulgació de la performance.

Per aquella epoca, hi havia al casc antic de Barcelona un espai anomenat 7et i 7et, on s’hi feien actuacions de petit format. Quan els programadors de l’espai -Roger Bernat i Tomas Aragay de la General Eléctrica d’Espectacles- van deixar de treballar-hi per a dedicar-se plenament al seu treball dramaturgic, els responsables de la sala em van demanar sí me´n volia fer carrec. Aleshores, va sorgir la idea de crear un espai estable d’exhibició de performances que comptès, a mes, d’un fons documental a dispossició del public. Casellas i Aire van sumar-se des de el primer moment al projecte. Era el neixament del Club 7, el qual va prendre el seu nom del mateix espai on s’havia d’ubicar. El mes d’abril se´n va fer la presentació oficial, aprofitant el dia en que Joan Casellas inagurà la exposició Acció directe a l’Institut del Teatre. En endavant, el bar del 7et i 7et es va convertir en punt de trobada noctambul per a performers i artistes de mal viure de tota mena. Dos mesos mes tard, el Club 7 va dur a terme un primer projecte al seu local, una presentació de documentals videografics que va tenir, malauradament, una discreta acollida.

L’estiu d’aquell any, el Club 7 realitzaría el seu primer de pes, el cicle Reaccions, una mirada a la performance catalana dels noranta a la QUAM. Reaccions va congregar en el seu programa d’activitats una complerta representació dels artistes i gestors que han protagonitzat el resorgiment de la performance catalana al llarg d’aquesta década i va constituir una bona declaració d’intencions dels que havien de ser els nostres objectius de futur. Malgrat aixó -o potser per aixó- vam començar a patir les primeres baixes i Lluis Alabern va deixar de col-laborar oficialment amb el club. Aleshores, vaig començar a adonar-me’n que una iniciativa com la nostra hauría de debatre’s amb un entorn premeditadament distant, quan no hostil. El d’un païs tribal i petit com el nostre on el amb qui estàs compta mes que alló que fas i on sí no estas amb mi, estas en contra meu.

A aquest ambient advers al nostre projecte es va afegir, a finals de l’estiu, la ma de les autoritats municipals que van tancar el 7et i 7et i va deixar al club sense el seu espai estable per sempre mes.

Així les coses, s’impossà la necessitat de donar una nova embranzida al nostre projecte amb la recerca de nous col-laboradors. A mes, en aquell moment, em sentia preocupat per la lectura que s’havia fet correr de que el Club7 era un cau exclussiu de neoconceptuals. Per aquesta raó, vam propossar a Andres Pereiro, un performer situat a anys llum dels nostres plantejaments, d’entrar a formar part del Club 7. I va acceptar. Al igual que Marta Dominguez. Per acabar de aclarir aquestes interpetacions malintencionades sobre el club, vam decidir, també, redactar un decaleg d’intencions. Dominguez, Pereiro, Casellas i jo seriem els que, mesos mes tard, donariem existencia legal al club com a associació, la primera de l’Estat adreçada a la divulgació de la performance.

Durant l’hivern 96-97, sense un espai propi, vam dur a terme un parell de jornades d’accions a la galería H2O, una de les poques de Barcelona caracteritzada per donar amplia cobertura a iniciatives vinculades a la performance.

Aquestes activitats van permetre de mantenir encesa la flama del nostre projecte pero no ens era suficient. El nostre objectiu, des d’els inicis fundacionals del club, era el d’arribar a articular una programació estable d’accions, de regularitat setmanal i adreçada a un tractament singularitzat de la obra de cada performer. A Barcelona, llavors, la forma mes coneguda d’exhibició de performance era a traves de macrofestivals, els quals, si be van contribuir a popularitzar-la notablement i a crear-ne un public, no permetien de coneixer d’una manera específica el treball i inquietuts de cada artista. El Club 7 va neixer amb la voluntat de fomentar un nou habit de lectura de performance i va ser el Foment de les Arts Decoratives qui ens van donar la oportunitat de fer-ho.

Amb les incorporacions a l’equip de Xavier Moreno, Cristina Zabala i Jordi Mitjà vam iniciar un cicle de presentació d’una acció setmanal al FAD, amb un debat posterior amb cada artista, que va durar del maig al juliol de 1997. Per primer cop, la premsa va començar a fer-se ressó de les nostres activitats. Encara que, de tant en tant, fos per a criticar-les.

Despres de l’estiu, vam traslladar la nostre programació a la sala Metronom, la qual ens va oferir unes condicions económiques que permetrien d’extendre la nostre oferta a performers de tot l’Estat. D’aquesta forma, tot ampliant els membres del club a Montse Romani, Manuel Morales, Joan Carles Punsola, Laura Tejeda i Andrea Dates, vam poder articul-lar una ambiciosa programació per la que van passar, durant set mesos, la majoría dels performers espanyols mes actius d’aquesta década.

Malauradament, el desgast sofert despres d’aquestes dues temporades i el pou de despeses económiques que generava les nostres activitats en cadascun de nosaltres va contribuïr a que, abans d’acabat el cicle, el club hagues de tornar a enfrontar-se a noves baixes entre els seus col-laboradors, la qual cosa va enfonsar en el desanim als que vam continuar. Aquest fet, sumat a la perspectiva de que, a sobre, altres membres de l’associació estavan a punt d’anar-se’n a treballar a l’extranger, va col-locar a l’associació, a finals de l’estiu de 1998, devant la obligació de renovar-se o de morir.

A aquesta situació tampoc no hi era aliè el fet de que sí be les nostres programacions havien rebut una acceptable resposta del public barceloní, no era menys cert que el Club 7 no havía gaudit del favor d’aquells -els mateixos performers i la crítica especialitzada- que haurien d’haver estat mes interessats en els continguts d’una iniciativa com la nostre. Un exemple. Es realment possible que, desprès de dues temporades, alguns critics pressuntament especialitzats en performance no trobessin d’entre una quarentena d’artistes presentats de tot l’Estat ni un de sol que els interesses el mes minim? Costa de creure-ho. Doncs, encara costa mes de veure-ho. Evidenment, caldría reconeixer que la labor del Club 7 mai no ha tingut una molt alta consideració. I no la ha tingut perque la performance en sí, en un pais com el nostre, tampoc no la te. I no la te perque els mateixos artistes, inclus aquells que la treballan, continuan considerant la acció com un camp d’experimentació per a artistes en proces de formació o com un recurs per a moments de crisi de producció objectual (particularment pintoresc resulta veure com alguns artistes minitmitzan el seu treball performantic com sí es tractes d’un pecat de joventut). I no la te, especialment, perque els critics i els gestors del nostre païs continuan valorant mes el mitjà que utilitza un artista que el seu discurs. I un artista te valor, sempre, en funció del seu discurs no en funció de la via que trïa per expressar-lo. I no es millor per escollir la performance per a fer-ho. Pero, tampoc, no es pitjor. Una reflexió preliminar i básica a la que, curiosament, la majoria d’els nostres estimats agents culturals i artistes encara no semblan haver arribat.

En tot cas, a la tardor del 98, el Club 7, amb la col-laboració de Public Art i Oil de Madrid, va duur a terme un projecte d’intercanvi amb performers suïsos que va resultar una experiencia molt gratificant, tant per la possibilitat de veure al nostre pais el treball de performers extrangers com pel fet de que diversos performers d’aquí poguessin mostrar el seu treball a l’exterior, dues coses lamentablement poc usuals.. Per aquest motiu, diversos membres del Club 7 van començar a veure en els projectes d’intercanvi amb l’exterior un horitzó de futur. Per altre banda, el fet de que alguns d’ells estiguessin ja residint a l’extranger podría, inclús, facilitar aquesta nova linia de treball. Una nova directriu de gestió a la que s’afegiría, a finals de 1998, una altre igualment interessant, la possibilitat de participar en la creació d’un espai virtual d’investigació i documentació sobre performance a la xarxa d’internet.

Aquests dos camps d’operació -el mercat exterior i l’espai virtual- es perfilarien, doncs, com una possible via de continuïtat per a un projecte com el del Club 7, caracteritzat des d’els seus inicis per rentabilitzar els diferents recursos disponibles a cada moment pero, sempre, de cara a un mateix objectiu, el de la divulgació del present actual de la performance.

Oscar Abril Ascaso.