DTM Jordi Mitjà
ENTRAR

JOC, IRONIA, DISTÀNCIA CRÍTICA...

Un hipotètic mercat ambulant ens introdueix en els treballs artístics de Jordi Mitjà. Aquest digital top manta, amb instruccions d’ús, necessita que l’espectador vulgui moure’s per l’escroll... L’obra, per no esdevenir un mecanisme mandrós, com diria Eco, provoca un esforç en el viatger virtual, incita el sentit de cooperació del lector, per completar el joc.

Si no hi ha activitat productiva per la seva banda, val més que tanquin i si no tenen curiositat, paciència, a l’hora de seguir aquestes normes, potser cal que se’n oblidin del món de l’art... Potser no estan preparats per rebre i la seva mirada viu encara enfundada en la simetria d’antigues estratègies, aquelles que perfilen la consagració de la lectura legítima,les que no entenen la incorporació d’una varietat de registres, d’interpretacions i, encara menys, de cooperació interpretativa.

Doncs bé, si esteu preparats per entrar i jugar, només cal esperar no caure en el parany de les simetries, perquè no les trobareu, i ni tan sols el policia de maig del 68 pot mantenir certeses... El fons, les fotografies del mercat, les imatges extretes de Mèxic, amb la gent del carrer, la gent ambulant, la gent aïllada, les persones anònimes..., són temes que conformen una proposta coherent amb la resta del seu treball actual. Visualment, tot és en blanc, negre i gris, excepte un policia llampant que travessa a la recerca i captura dels lectors deambulants, en aquest cas nosaltres... Fins i tot la còpia pirata que desactiva és també neutre.

Aquest escroll ple de fotos amaga una série de treballs invisibles ...Cada vegada que et connectes tot es regira i canvia de posició... Vol dir que l’atzar és un dels components que t’atrapa i no permet la repetició... Però el més interessant és que Jordi Mitjà, sense haver fet mai cap experiència per aquest mitjà, dóna una solució àgil, viva, que qüestiona molts aspectes de la contemporaneïtat com ara la passivitat en l’estètica de la recepció, obligant-nos a moure’ns fins que ens sentim enxampats, se’ns tanqui tot i hàgim de tornar a obrir... L’art esdevé aquí un joc amb diferents camins que et poden portar a un so o a un video, a les primeres imatges o a un final feliç, amb un munt de possibilitats que alhora, segons l’ordre, segons els camps d’interacció, donen un caràcter obert a les propostes... Tenim a la nostra disposició un procés de comunicació que, sota la linealitat de la imatge de fons, apareixen buits, llocs virtuals i elements imprevistos... Mitjà cerca una continuitat, sí, però és tan sols la que permet una complicitat amb el lector, amb aquest navegant que pot seguir les seves instruccions d’ús i entretenir-se.

Un mercat ambulant és una ironia i una metàfora alhora de la nostra modernitat; un joc on l’artista, de manera lúcida, ha sapigut extreure en aparença la matriu mítica del que ha estat tradicionalment el tractament d’una obra d’art, però en realitat el que fa és invertir, jugar a fons per alertar-nos, per dir-nos que no hi ha un ordre de lectura i la compaginació d’aquest escroll amb fotos és tan sols per parlar-nos d’una visualitat urbana, d’una dispersió i d’una invisibilitat, on els somnis d’un canvi total són una falàcia... La representació del nostre món és aquest teixit per on caminem a cegues, on trobem, mirem, escoltem, interpretrem..., on el parany ens torna a la repetició del començament: cal tornar a entrar!

Ni el messianisme ni la queixa apocalítica són sistemes vàlids... Cal saber entendre les contradiccions d’un món on la ironia, l’humor, permeten actuar amb la distància necessària i desplaçar-se tan sols amb el desig d’experimentar, intercanviar, amb els altres... El camp de l’art és això, una mena de laboratori on es pot jugar i assajar sense cap dependència a tot allò que ens porta a la monotonia i la inèrcia, el lloc on es poden reelaborar de manera lúdica moltes preguntes.

Glòria Bosch