Pierre Grangé-Praderas


projecte "No penseu en una pilota vermella".
"Ne pensez pas à un ballon rouge".


El 26 de febrer de 2010 a initiativa de l'IGAC, per "Container", al Museu de l'Emporda de Figueres.

Per conèixer millor el treball de Pierre Grangé-Praderas, us presentarem, després del video que ha realizat per Container, més imatges de la seva recerca.

Ara, pensant que al principi era el verb, probaré d'evocar la caracteristica essencial de l'obra d'aquest jove artista : és a dir, la seva relació amb el llenguatge que destaca en el seu discurs, un discurs agitat!

El psicoanalista Jacques Lacan nomena "discures" aquesta presa dins el llenguatge que condiciona la nostre mancança.

Tot i que els seus treballs de plàstica s'articulen al voltant de qüestions exposades abans, PGP diu, a proposit de la seva recerca :

Plantejo trossos de discurs i reuneixo objectes, però desconfio de l'il.lustració. Faig un discurs serios, però no gaire clar. Es difícil d'articular-lo amb conceptes adequats... Parlo des de l'interior de l'angoixa; l'angoixa, llacunes del llenguatge que el dificulten  ,diu.

Si l'angoixa és la consequència de la submissió del subjecte a les lleis del llenguatge i de la paraula, poder parlar exigeix sense dubte l'existència d'una mancança, com alguns jocs de societat exigeixen l'existència d'una casella buida, el Solitari per exemple.

La pilota, en el video, és la imatge mateixa de la nostra relació de depèndencia al llenguatge. Les variacions d'altura, l'evolució de la pilota, determina un nivell des discurs, una possibitat de fer aparèixer el sentit.

La pilota és una metafora en el discurs del subjecte amb els seus alts i baixos, les seves possibilitats..." el subjecte, diu, es troba en tensió entre la pilota imaginaria i l'atracció que estira cap a la fixació."

PGP recerca més el significat, la signifiança, que la comunicació.

El sentit "obtus", com diu Roland Barthes, és el sentit que ve de més, a la vegada tosssut i fugisser.

El sentit "obtus" obre a l'infinit el llenguatge, la seva poesia.
Abordem alguns conceptes-claus revisats i habilitats per PGP, que tramen el seu treball, com el :

"Katastrophein" : que és, diu, l'enrotllament del pensament que es trenca en la realitat del llenguatge .

Hi ha també "la Teoria dels forats del llenguatge" diu que si tot el que es concep bé s'anuncia clarament, pel que fa a la resta, hi ha equivoc!

I per fi "l'Esfera especulativa mitològica" a la que defineix aixi:

" Totes aquestes imatges, promeses de plaer, creen una esfera espectulativa mitològica, que acaba esclatant, creuant-se amb la corba de les realitats experimentades i sumetent el subjecte en el desconcert , on neix la poesia."

Així doncs, PGP forma part dels artistes per als que la questió del llenguatge és el motor i el cor de la seva recerca, així torna a visitar, conjuntament les herències dels conceptuals amb Ludwig Wittgenstein i el surrealisme amb l'inconscient freudia.

Encarna una figura de l'artista nòmada que travessa per exemple el camp de les ciències a la seva manera, com aquesta imatge d’ell mateix, en aquest hangar desert, apropriant-se de vocabularis especialitzats i apreciant, gràcies a les demostracions i als raonaments, els impactes del sentit que es desborda, els afectes d'una logica senzilla.

Concretament, què pot haber-hi de comú entre l'experiència de l'artista i el discurs de l’erudit, del filòsof, científic, psicoanalista o teòleg, per exemple?

Què ha de fer l'artita amb tots aquests discursos d'erudits, d’aquests discursos de mestres? Excepte sol.licitar-los, remuntar-los com tornar cap amunt d'un riu i mesclar-se amb l'esfera del sensible, del viscut, del no-dit, del no-passat encara, i segons PGP, "inventar trossos de llenguatge".

Aquesta trobada funda el gest artístic de PGP, que planteja la questió contemporània del moviment dels territoris de l'art, i també de les seves especifitats, i les seves possibilitats.

Durant les improvisacions, entre exposicio i performance, PGP proposa molts enunciats i hipotesis. Traça fragments de discursos que anomena "trossos de llenguatge" à que constitueixen un raonament, a una demostració.

Que cadascum determini la validesa del discurs, si es possible, si es pot entendre. Aquests trossos de llenguatge s'encarnen, també, com anem a veure, en les combinacions d'objectes entre instal.lacions i escultures.

PGP sembla evolucionar en companyia d'altres cavallers del decensís, poetes o artistes, al caire de del sentit. Com l'escriu Philippe Lacou-Labarthe, l'art és potser, el "no-passat" del llenguatge, una reserva de llenguatge... És el que apassiona, també, PGP per qui l'art és també un llenguatge en construcció, amb possibilitats increïbles, encara no definides pels jocs normatius del llenguatge.

Gracies a tots.

Jean Calens;
Vilallonga dels Monts,
Febrer 2010.